A aquestes alçades, fer un article d’opinió relacionat amb la crisi actual és poc original. No hi ha matí que ens aixequem on aquesta paraula no aparegui. A banda de les constants noticies als mitjans que ens vaticinen escenaris molt pitjors i que ens recorden com som i serem de desgraciats, cada cop som més conscients que “la crisi” no és la campanya promocional d’una pel·lícula comercial que ens volen fer empassar si o si, sinó que és real, que afecta als nostres amics, les nostres famílies i a nosaltres mateixos.
I això mateix és el que em passa ara a mi. Després de mesos sentint la paraula “retallades”, aquesta ha trobat la porta per entrar al lloc on treballo i l’ha deixada oberta perquè tots i totes hi sortim, a poc a poc, ara un, després l’altre, sense pressa, a no ser que trobem la manera de tancar-la.
Però no m’entengueu malament, no escric aquest article per fer-vos pena, per dir-vos lo desgraciada que sóc, fer-me la víctima i criticar, un cop més, els polítics i tecnòcrates que no han sabut fer la seva feina, no. El que vull fer constar és el fet que marxes d’un lloc de treball (sigui voluntàriament o per la força) sabent que ningú et substituirà i, que per tant, ningú farà la feina que has estat fent tu.
Potser penseu que sóc una exagerada o pitjor encara, una persona massa responsable, preocupant-me per això. “Total, si et fan fora, ja s’ho faran”, pot pensar algú. Bé, potser si la “pel·lícula” fos una altra sí que ho podria pensar, però el fet és que després de 6 anys treballant en el mateix lloc i tenint en compte la situació de crisi (mira, ja ha sortit dos cops la paraula), les coses es veuen d’una altra manera.
L’any 2006 vaig començar a treballar a SIDA STUDI, com a bibliotecària ajudant en les tasques del Centre de Documentació i Recursos Pedagògics sobre VIH/sida. 2 anys més tard, em vaig trobar compaginant aquesta tasca amb la meva “antiga” professió, la de periodista, assumint també la comunicació de l’entitat.
La meva feina durant aquests anys en matèria de comunicació ha estat un camí lent i costerut per una ONG petita i tan especialitzada com la nostra, però apassionant pel repte que suposava. No ens hem marcat grans objectius ni fites molt ambicioses sinó que, com les formigues, hem anat fent, a poc a poc, però el més important és que s’ha caminat i s’han obtingut resultats.
Malauradament, encara avui hi ha moltes entitats que no aposten per un responsable de comunicació, per una figura professional que gestioni tota la informació interna i externa. “No tenim diners”, “és més important atendre les persones que sortir a la foto”, “tenim una persona voluntària molt apanyada que s’encarrega de tot”, “no val la pena fer noticies perquè els mitjans de comunicació no ens fan cas i quan ho fan sempre és per criticar-nos”. Aquestes i moltes altres frases serveixen en molts casos per justificar aquesta manca de responsables de comunicació en les ONG. Una manca que, d’altra banda, perjudica a tot el sector quan a la societat apareixen veus en contra de la tasca que duen a terme les entitats no lucratives ja que no s’ha fet pedagogia (no s’ha explicat) qui som i què fem.
SIDA STUDI, en canvi, ja en el seu primer pla estratègic 2006-2008 va apostar per la comunicació i durant aquests anys s’ha beneficiat d’aquesta decisió multiplicant per cinc, per exemple, el nombre de visites a la seva web (14.939 visites al 2004 i 71.957 el 2011) i el número d’aparicions en mitjans de comunicació (27 al 2006 i 128 al 2011).
Però els resultats de la comunicació no es mesuren només amb xifres. En aquests anys hem ajudat a fer conèixer l’entitat i a validar el prestigi que li atorgaven els companys de batalla, és a dir, les altres ONG’s de VIH/sida, en altres cercles. També hem obert canals de comunicació a les xarxes socials, acostant-nos a les persones, escoltant-les i motivant-les a participar, i hem incrementat també el número d’activitats de sensibilització i de voluntaris.
I tot això ho hem fet sempre seguint una estratègia comunicativa, sent coherents amb la missió i valors de l’entitat, i aprofitant sempre que hem pogut els mitjans gratuïts però invertint temps d’una persona dedicada exclusivament a aquesta tasca. Què passarà, doncs, ara? Es perdrà tot el treball fet aquests anys?
Tornant a anomenar la maleïda paraula, la crisi, i fent servir el discurs oficial, en aquests moments difícils tots ens hem “d’estrènyer el cinturó”, hem de fer “sacrificis” i establir “prioritats” per “disminuir despeses”. En la majoria d’ONG’s, aquestes “prioritats” són assegurar la finalització dels projectes engegats i/o subvencionats, i com la comunicació no és per se un projecte, passa a ser un element a descartar.
Això és el que ara ha de fer l’entitat on treballo, tot i que no ha estat una decisió fàcil de prendre, al contrari. Ha estat una decisió obligada per les circumstàncies que deixa a l’entitat en una situació surrealista: la comunicació no és un projecte, la comunicació està present com un procés més de l’organització en tots els serveis i projectes, però s’ha de prescindir del responsable i per tant desapareix. I encara podem afegir un altre fet totalment absurd: sovint quan omplim sol·licituds de subvencions públiques o privades se’ns exigeix que expliquem el pla de difusió que durem a terme. Què passa, doncs, si no podem garantir econòmicament la figura del responsable de comunicació? Com durem a terme aquestes accions de difusió per justificar els projectes presentats?
Potser continueu pensant que sóc una exagerada (o una responsable) que només veu perillar el seu lloc de treball, que la comunicació és un aspecte trivial i poc important, que l’important és la tasca que fa l’entitat, els projectes o programes que fa, els serveis que ofereix, la gent que atén.. però, un moment: què passa si ningú explica la feina de l’entitat? Què passa si ningú atén les preguntes i comentaris que poden fer els usuaris/es a les xarxes socials o a la web? Què passa si ningú actualitza aquests mitjans? Què passa si ningú informa al públic sobre les noticies relacionades amb la temàtica que treballem? Què passa si volem fer una campanya per captar voluntaris/es, per signar contra una injustícia o per sensibilitzar a la societat?
Si heu arribat fins a aquest punt de l’article segurament penseu que aquesta situació es pot extrapolar a altres situacions com ara empreses privades o a altres sectors. I aquest és el darrer apunt que volia fer en aquest article tan poc original: el més trist d’aquesta crisi és que professionals vàlids de molts àmbits s’estan quedant sense lloc de treball, veient com la seva feina ja no la farà ningú més i es perdrà en el temps, tornant-se invisible.
Contestant ara les preguntes que he formulat anteriorment, si la comunicació desapareix, pot desaparèixer també l’entitat als ulls de la societat. La seva tasca es dilueix perquè ningú la coneix, es torna invisible. I si no es veu, aleshores els problemes socials afloren de nou perquè les persones no saben on acudir per resoldre’ls.
Per tant, si matem la comunicació d’una ONG també estem matant el treball que duu a terme tot l’equip de l’entitat (treballadors/es, voluntariat) ja que si les persones no saben on acudir no les poden atendre ni oferir-lis els seus serveis. Tornant a la percepció social que es té de les ONG, si a una persona li demaneu que us digui el nom d’una ONG, quina us dirà? Té responsable de comunicació aquesta ONG? Si, oi?
Senyores i senyors; ONG: no subestimeu el poder de la comunicació. No ens feu invisibles.