Resum
El present article postula la importància de visitar i historitzar la crisi de la SIDA per a trencar amb els discursos del “postsida” (Walker) que han promogut un paradigma de superació històrica i autogestió crònica de la malaltia, que descarrega la responsabilitat de la cura sobre els propis subjectes, emmarcat en un esquema de valors neoliberal i individualista. Aquests discursos, com han advertit críticament autors com Dion Kagan, Sarah Schulman i Susan Sontag, tendeixen a despolititzar la sexualitat, desactivar la memòria col·lectiva i justificar el desfinanciament de la lluita contra el virus sota la il·lusió d’una superació tecnocràtica., A partir d’aquests enfocaments, s’analitza primer la memòria col·lectiva dels Estats Units, travessada per processos de dol forçat i gentrificació de l’imaginari al servei d’interessos imperialistes. Després, es presenta un recompte dels estudis llatinoamericans que, com els de Lina Meruane, han problematitzat les complicacions de la globalització, especialment en contextos de masculinització imposada i les noves homonormativitats. Finalment, s’integra una lectura contemporània de la postcrisi a Xile amb la novel·la Los hombres que no fui de Pablo Simonetti, per a reflexionar sobre l’ambient de repressió, exclusió i oblit en què es presenta la memòria de les persones mortes per causes relacionades amb la sida.
