Accés directe al contingut de la pàgina

Notícies

Sense por a qüestionar, sense por a preguntar-nos: més enllà de la prova del VIH

20/10/2010

En motiu de la celebració, avui 20 d'octubre, del dia de la prova del VIH, David Paricio Salas reflexiona al voltant d'aquesta.

Avui, 20 d'octubre, celebrem el dia de la Prova del VIH (virus de la sida). Sens dubte, s'ha avançat molt en aquest camp en els darrers anys. A  l'actualitat, és possible realitzar-se el test de detecció del VIH en diferents espais depenent de la localitat de residència: associacions de lluita contra la sida,  farmàcies, centres d'atenció primària, centres de malalties de transmissió sexual, etc., i s'ha aconseguit reduir el temps d'espera dels resultats de diversos dies a uns quants minuts i aconseguir els mateixos amb petites mostres de sang o fins i tot amb mostres de saliva.

La història de la lluita contra el VIH mai deixa de sorprendre'm. El desafiament que el microscòpic subjecte ha suposat per a la humanitat ens porta, constantment, a enfrontar-nos a diversos debats davant els quals podem assistir com a espectadors o espectadores de no innocent ni gratuïta passivitat, o bé aprofitar per fer-nos preguntes sobre el com, el perquè o el per a què. El tema de la promoció de la prova del VIH no escapa a aquesta diatriba.

Entre els arguments per a promocionar la pràctica de realitzar el test del VIH n'hi ha un que apel·la al més comú dels sentits: conèixer el més aviat possible el fet d'estar infectat o infectada, comporta el fet de poder (o no) posar més mitjans i amb més temps per lluitar contra l'evolució natural de la malaltia. Sembla una afirmació nova, però sempre ha estat així. Fins i tot quan no existien alternatives farmacològiques tan potents com els actuals fàrmacs antiretrovirals contra el VIH. Fins i tot quan no existia res, des de les entitats de lluita contra la sida es promovia la realització del test com una manera de ser conscient de la situació personal de cadascú, intentant promoure el fet que la persona, si així ho desitjava (i aquesta puntualització portarà les seves conseqüències) pogués "conèixer", "saber", sobre si mateixa i el seu estat per poder prendre les decisions que considerés més adequades. No obstant això recordo una important diferència amb els missatges actuals: davant la negativa d'una persona a realitzar-se la prova la resposta era "bé, ja saps on som per al que vulguis, quan vulguis ...".

Aquesta afirmació sobre les bondats de l'anomenat diagnòstic precoç s'ha vist reforçada per la maquinària implacable de les dades epidemiològiques que ens anuncien, en el nostre estimat format de titular per excel·lència, que "de les aproximadament 100.000 o 150.000 persones infectades pel VIH (per cert, quants anys fa que fem servir aquesta xifra "aproximada"?) a l'Estat espanyol, el 30% no coneix el seu estat serològic al VIH ", és a dir, no saben si estan infectades o no. Bo seria, i és, amb els avenços mèdics aconseguits, que a aquestes persones se'ls oferissin, i se'ls ofereixin, el major nombre possible d'alternatives perquè, si així ho desitgen, puguin saber-se infectades o no i, així, ser una mica més amos i propietàries del que passa amb la seva salut, és a dir, amb les seves vides.

Hi ha també un altre argument de pes en la promoció del test del VIH que no té res a veure, al meu entendre, amb el fet de posar a lliure disposició de la població un recurs més a partir del qual poder millorar la seva salut (entenguin per millorar allò que vulguin entendre ...). Fa pocs dies coneixíem la decisió de França de realitzar el test del VIH de forma universal a totes les persones entre els 15 i els 70 anys "per aturar la progressió del virus". La meva pregunta és simple: per què ara l'ús d'aquesta argumentació? Mai abans, ni en els anys més mortals de la sida, es van fer servir aquestes termes... De nou, apel·lant al sentit comú (disculpin aquells lectors o lectores que esperaven una reflexió basada en dades epidemiològicament contundents, però cada vegada em provoquen més temor i respecte) entenc que el saber-se persona infectada pel VIH, entre les moltes repercussions que a nivell de plantejament vital pot tenir, una d'elles sigui la del "bé, vaig a cuidar-me i, a més, també penso tenir cura del demés". Però, coneixent - o si més no intuint - la complexitat humana, aquesta pot ser només una opció possible; així com algú pot decidir no cuidar-se, també pot decidir no tenir perquè tenir cura de l'altre. Què passarà llavors amb aquests subjectes? Si l'argument inicial era tan clar i contundent, si no donava peu a cap fissura, què farem - què fem de fet a partir de ja - amb qui no compleixi amb les expectatives generades?

D'altra banda, el treball contra el VIH emmarcat en la promoció dels drets humans (un nou aprenentatge que el VIH ens ha fet interioritzar, en aquest cas afortunadament) fa temps que denuncia la criminalització que pateixen les persones infectades pel VIH. Recordo fa temps, quan en grups de nois joves deixava anar entre riallades virils i hipertestosteronitzades allò de que "cap neneta soleta a la seva habitacioneta, pot quedar embarassadeta" ... I ara amb el VIH, anem a deixar la responsabilitat exclusivament a un costat del llit?

No és la meva intenció, ni la meva capacitat, afirmar si "sí" o "no" al recurs de la prova del VIH. Sempre he estat del parer que, donada la complexa diversitat d'aquesta humanitat compartida, quants més recursos disponibles i més diversos siguin aquests, molt millor, ja que s'adequaran a la realitat d'un major nombre de persones. Però insisteixo en la necessitat de parar, pensar, preguntar i qüestionar: estem respectant en tot moment l'autonomia de les persones amb les quals treballem o estem decidint per elles? Estem donant estratègies i capacitació perquè puguin cuidar-se per si soles o estem decidint com i quan s'han de cuidar? Estem aprenent amb el VIH i treballant per promoure la salut sexual en la seva concepció més pluridimensional o estem intentat apedaçar un mal basant-nos en índexs de prevalença guiades per la, en molts casos, maquiavèl·lica premissa del cost-benefici?

Insisteixo, no tinguem por, fem-nos preguntes i escoltem quantes més respostes millor. Totes elles seran les que, a poc a poc, s'aniran acostant a la complexitat humana i les que ens permetran conèixer-la cada vegada millor per poder seguir treballant en la promoció de la seva salut sexual.

 

 

  • David Paricio