Les violències masclistes són producte de l’ordre patriarcal que travessa la societat. No són fets puntuals ni afecten només algunes persones. Si considerem que les «dades sobre violències masclistes» són la informació quantitativa que ens permet veure amb més claredat les desigualtats estructurals i les diverses formes de violència contra dones i nenes, cal que ens ocupem de qüestions que van més enllà de fets puntuals i individuals. Si la violència és estructural, com podem detectar quins elements contextuals i institucionals contribueixen a mantenir-la i reproduir-la?
I és que la construcció d’indicadors és una activitat complexa des del punt de vista tècnic, encara més quan es tracta de fenòmens multidimensionals, sensibles i fortament naturalitzats. A més a més, quan es tracta de dades sobre joves i adolescents, ens trobem amb una tradició estadística que se centra en el «risc» i la «conducta». La vida adolescent s’ha considerat, bàsicament, una etapa que condueix a l’edat adulta, sense presència, sense identitat pròpia. Des de la mirada adulta s’ha tendit a jutjar els hàbits de les persones joves com a problemàtics: mala alimentació; ús d’alcohol, tabac i drogues; «precocitat» sexual o relacions sexuals sense protecció i, més recentment, dificultat per gestionar la relació amb les xarxes socials i la tecnologia. Aquesta mirada ha provocat que perdurin els estudis basats en aquests indicadors de «risc», sense una anàlisi contextual i estructural que posi de manifest les desigualtats que viuen o que poden arribar a viure en el futur, així com les responsabilitats de l’entorn i de les institucions en les violències que pateixen les nenes i adolescents.
Tot i que no disposem de dades sistemàtiques i específiques sobre violències masclistes en l’etapa adolescent, en trobem alguns indicadors en enquestes generalistes, junt amb altres qüestions com ara: hàbits de salut, relacions interpersonals, consum de tòxics, conductes sexuals i comportament viari. Com dèiem, es tracta de qüestions determinades des de la mirada del «risc». Pel que fa a les violències masclistes, trobem les mateixes dificultats que apareixen quan parlem de dades sobre persones adultes: falten models més amplis que tractin la construcció de les desigualtats, com canvien amb el temps i per què; que plantegin la revictimització (les violències que reben les víctimes en interposar denúncies i en accedir a serveis públics i d’atenció); que avaluïn, en un sentit ampli, les respostes polítiques que s’hi estan donant, des de l’atenció directa a les víctimes fins a la prevenció i el treball per garantir el dret de les dones i les nenes a viure sense violència.
El treball per erradicar les violències masclistes que afecten a les persones joves és una qüestió que cal prioritzar en l’agenda política. Per això, el paper dels centres educatius és fonamental. Algunes enquestes assenyalen que quan les adolescents pateixen violència, s’adrecen en bona mesura a les seves amigues. Molt poques recorren al professorat i el personal dels centres, malgrat que hi passen una gran part de la seva quotidianitat. Segons l’Enquesta de convivència escolar i seguretat de Catalunya (ECESC 2016-17, Departament d’Interior), només el 5,6 % de les noies que van patir algun tipus de violència masclista ho va explicar a un professor o professora, mentre que en el cas dels nois la xifra ascendeix al 10,8 %. No es tracta d’una situació excepcional, ja que la Macroenquesta de la violència contra la dona (Delegació del Govern, 2019) reflectia que tan sols el 7,3 % de les dones entre setze i vint-i-quatre anys van buscar suport en alguna persona del seu centre educatiu.
En molts casos, les adolescents se senten qüestionades en relació amb la seva sexualitat. En una discussió de grup recent organitzada per SIDA STUDI amb noies de quart d’ESO de la ciutat de Barcelona, moltes assenyalaven que reben comentaris per part de les persones adultes del seu entorn sobre com vesteixen i l’ús que fan de les xarxes socials, però que, en canvi, perceben poca empatia cap a les seves vivències, necessitats i relats.
Necessitem indicadors amb perspectiva feminista, si no, correm el risc de reproduir estereotips masclistes sobre el jovent. Cal contextualitzar i interpretar les dades: no parlen mai per si soles, ja que poden mostrar fins i tot el contrari de la realitat. Tal és el cas d’algunes dades sobre la violència patida en l’àmbit de la parella per part d’adolescents. Quan es pregunta a les persones que violenten, veiem dades que assenyalen que les noies exerceixen tanta violència com els nois o més, és a dir, elles declaren més sovint que han exercit alguns tipus de violència sobre les seves parelles. Declarar en una enquesta el fet d’haver patit o exercit violència masclista suposa saber identificar-la, assumir-la i acceptar exposar-se. La naturalització de l’amor romàntic, de la masculinitat forta i protectora, entre d’altres valors, i de la feminitat dòcil i submisa tendeixen a invisibilitzar en molts casos la violència que exerceixen els nois cap a les noies, mentre que les feminitats que s’aparten de l’estereotip assignat són més penalitzades socialment i generen més sentiments de culpabilitat. D’altra banda, si mesurem la prevalença de la violència a través de les denúncies policials, estarem mesurant un percentatge molt baix dels casos (segons la Macroenquesta de la violència contra la dona, de 2019, només el 5,4 % de les dones entrevistades que van declarar que havien patit violència per part de la seva parella havien interposat denúncia).
Malgrat les dificultats que presenta la recollida de dades sobre les violències masclistes en joves, disposem d’algunes xifres que no hem d’obviar. L’Enquesta de violència de gènere contra les dones a Europa, realitzada el 2012 per l’Agència Europea dels Drets Fonamentals, reflectia que el 35 % de les dones europees declarava que havia patit violència física, sexual o psicològica abans dels quinze anys. Aquesta xifra era d’un 30 % en el cas de les entrevistades a l’Estat espanyol. La Macroenquesta realitzada a Espanya (Delegació del Govern contra la Violència de Gènere, 2019) reflecteix que el 71,2 % de les joves (a l’enquesta, entre els setze i els vint-i-quatre anys) ha viscut situacions de violència masclista. Pel que fa a la discriminació per raó de gènere, segons l’enquesta «FRESC» (Agència de Salut Pública de Barcelona, 2016), un 12,1 % les adolescents de quart d’ESO de la ciutat de Barcelona van declarar que en patien, un percentatge que ascendeix al 20,8 % a segon de batxillerat. Segons l’Enquesta d’hàbits de salut a alumnes de quart d’ESO de la demarcació de Barcelona (Diputació de Barcelona, 2018), el 36,5 % de les adolescents declara que ha patit maltractament psicològic i un 18,5 %, assetjament sexual.
Ara bé, sobretot necessitem dades que visibilitzin l’abast de les polítiques que es desenvolupen, així com els recursos i les responsabilitats institucionals. Les dades de prevalença de la violència masclista s’han de contextualitzar i interpretar amb perspectiva feminista, per tal d’idear estratègies de prevenció i reparació.
L’educació sexual és una estratègia important de prevenció d’aquestes violències des dels primers anys d’escolarització. A causa de la socialització de gènere, les persones vivim les nostres sexualitats de manera profundament desigual i aquesta desigualtat en l’educació sexual que rebem contribueix a fer que el sexe i el gènere esdevinguin motius de discriminació que, tal com hem vist, s’apuntalen durant els primers anys i es fan evidents en el segon cicle de l’educació obligatòria. La jerarquia entre les identitats sexuals i entre els cossos contribueix a l’existència de les violències masclistes. Les desigualtats es tradueixen, per exemple, en la relació amb el propi cos, en el plaer, en la pressió per mantenir relacions sexuals, en la predisposició a l’hora de fer servir mètodes barrera, etc. És per això que cal apostar per una educació sexual que contraresti aquestes desigualtats des de la infantesa. Una educació sexual, també, que involucri tota la comunitat educativa, és a dir, que ampliï la mirada adulta sobre les vivències de les persones joves i ens ensenyi a acompanyar, acollir i transformar.
En definitiva, és urgent impulsar una educació sexual feminista per tal de subvertir les dinàmiques de poder existents i proporcionar a adolescents i joves estratègies per caminar cap a la justícia eròtica.
Aquest article ha estat elaborat per Evalúa+, programa d'avaluació feminista de SIDA STUDI.
Per veure més dades sobre violències masclistes i joves, feu clic aquí.
